El Pavelló Alemany de Barcelona va ser dissenyat per Ludwig Mies van der Rohe i Lilly Reich com a pavelló d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona que es bastí a Montjuïc.

El Pavelló de Barcelona, obra simbòlica del Moviment Modern, ha estat estudiat i interpretat exhaustivament, alhora que ha inspirat l’obra de diverses generacions d’arquitectes. Va ser projectat per Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969) com a pavelló nacional d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. Construït amb vidre, acer i diferents classes de marbre, el Pavelló es va concebre per allotjar la recepció oficial presidida pel rei Alfons XIII al costat de les autoritats alemanyes.

Un cop passada la clausura de l’Exposició, el Pavelló va ser desmuntat el 1930. Amb el temps va esdevenir un referent clau tant en la trajectòria de Mies van der Rohe com per al conjunt de l’arquitectura del segle XX. La significació i el reconeixement del Pavelló van fer pensar en la seva possible reconstrucció.

El 1980, Oriol Bohigas va impulsar aquesta iniciativa des de la Delegació d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, i Ignasi de Solà-Morales, Cristian Cirici i Fernando Ramos van ser els arquitectes designats per a la recerca, el disseny i la direcció de la reconstrucció del Pavelló.

Les obres es van iniciar el 1983 i el nou edifici es va inaugurar el 1986 en el seu emplaçament original.

Els materials
Vidre, acer i quatre tipus diferents de pedra (travertí romà, marbre verd dels Alps, marbre verd antic de Grècia i ònix daurat de l’Atlas) van ser els materials utilitzats en la reconstrucció. Tots de les mateixes característiques i procedència que els utilitzats inicialment el 1929.

L’originalitat de Mies van der Rohe en l’ús dels materials no rau en la seva novetat sinó en l’ideal de modernitat que expressaven a través del rigor de la seva geometria, de la precisió de les peces i de la claredat del muntatge.

La cadira Barcelona
Mies van der Rohe i Lilly Reich van dissenyar, especialment per al Pavelló, una cadira feta de pell i perfil metàl·lic que, amb el temps, va esdevenir una icona del disseny modern. N’és una bona mostra el fet que el model de la cadira Barcelona encara es produeix i comercialitza actualment.

L’escultura de Georg Kolbe
L’escultura és una reproducció en bronze de la que, amb el títol d’Alba, va fer Georg Kolbe, artista contemporani de Mies van der Rohe. Està magistralment situada en un extrem de l’estany petit, en un punt on no només es reflecteix en l’aigua sinó també en el marbre i en els vidres, donant la sensació que es multiplica en l’espai i contrastant les seves línies corbes amb la puresa geomètrica de l’edifici.

 

Plànols del Pavelló de Barcelona

Mies van der Rohe i Reich

Ludwig Mies van der Rohe neix a Aquisgrà el 27 de març del 1886, fill de Jakob Mies (negociant de marbres) i Amalia Rohe. El 1913, amb la seva esposa Ada Bruhn es trasllada a Werder (als afores de Berlín), on s’instal·la. Allí neixen les seves filles Marianne i Waltrani, i més tard Dorotea, que canvia el nom pel de Georgia. Fins llavors, les seves relacions personals i professionals s’havien desenvolupat entre les famílies benestants. La guerra del 1914-1918 va capgirar aquestes relacions; Ludwig se separa de la seva família i entra en contacte, de la mà de Hans Richter, amb l’avantguarda del moment: Van Doesburg, Man Ray, Hilberseimer, Walter Bejamin i Raoul Hausmann, entre altres.

Des de la seva participació en l’exposició d’habitatges de Weissenhof, a Stuttgart, entre el 1925 i el 1927, manté una relació amb la dissenyadora i interiorista Lilly Reich que es prolonga fins al 1939. Col·laboren en la Glassraum (‘habitació de vidre’) de l’exposició de Stuttgart del 1927, així com en el Pavelló de Barcelona de l’any 1929, en la casa Tugendhat de Brno entre el 1928 i el 1930, i en la casa que van presentar a l’exposició de Berlín del 1931.

L’any 1930, l’alcalde de Dessau li proposa dirigir la Bauhaus, on succeirà Hannes Mayer, que l’havia dirigit des del 1928 en substitució del seu fundador Walter Gropius. L’ajuden en aquest període Lilly Reich i Hilberseimer. Posteriorment, la majoria nazi del Consell Municipal de Dessau sorgida de les eleccions del 1931 decideix tancar-la, la qual cosa fa que sigui traslladada a Berlín com a centre privat adscrit a Mies van der Rohe. Aquest negocia amb el ministre nazi Rosemberg i, finalment, el 1933 decideix tancar-la abans que cedir a les pressions ideològiques que li arribaven; també la falta de recursos hi va influir.

Mies s’instal·la als Estats Units el 1938, concretament a la ciutat de Chicago, on treballa a l’escola d’arquitectura de l’Armour Institute of Technology, de la qual és nomenat director. Projecta i construeix el campus del nou Illinois Institute of Technology, així com els seus edificis prismàtics, amb estructura d’acer i tancaments d’obra vista i vidre.

Lilly Reich es va introduir en el camp de l’arquitectura després d’haver estudiat disseny i indústries tèxtils. El 1908 es va traslladar a Viena, on va treballar al Wiener Werkstätte, una associació d’artistes, arquitectes i dissenyadors que apostaven per la integració de totes les arts en un projecte comú, sense distinció entre arts majors i menors. També va treballar breument amb l’arquitecte Josef Hoffmann, un dels seus ideòlegs. Va tornar a instal·lar-se a Berlín el 1911, treballant ja de forma independent. Aquí va entrar a formar part de la Deutscher Werkbund, una associació fundada el 1907 formada per industrials, arquitectes i artistes i que va marcar el disseny industrial alemany. Lilly Reich va destacar per les seves idees i capacitat organitzativa, adquirint cada vegada més responsabilitats fins a ser nomenada la seva directora l’any 1920.

Entre 1925 i 1938 Lilly Reich i Mies van der Rohe van col·laborar estretament en diferents projectes, i el 1928 va ser nomenada “directora artística” de la secció alemanya de l’Exposició de Barcelona, ​​compartint així el mateix càrrec que ostentava Mies van der Rohe. La seva situació a l’Alemanya nacionalsocialista no va ser fàcil, va estar tres anys en un camp de treballs forçats durant la guerra. Després del conflicte, va lluitar per intentar que Berlín recuperés certa normalitat, i va ser la responsable del restabliment de la Deutscher Werkbund, que finalment es va restituir el 1950, després de la seva mort.