Karin Kneffel. Pavilion
L’absència de l’original
L’obra de Karin Kneffel, realitzada el 2014 especialment per al Pavelló de Barcelona, consisteix en dues pintures a l’oli, ambdues de 180 x 300 cm. Els quadres fan referència, d’una banda, al caràcter únic i a l’absència del pavelló original de 1929 –amb la seva forma original que s’intueix i es veu en algunes fotografies en blanc i negre encarregades per Mies van der Rohe– i, d’altra banda, a la reconstrucció del pavelló duta a terme entre 1983 i 1986.
D’aquí que Karin Kneffel se centri en dos aspectes: en primer lloc, les pintures tenen una referència directa amb l’àrea expositiva, però no només es relacionen amb l’estat actual del pavelló sinó amb la posició de l’espectador: els seus moviments i consideracions formen part del procés artístic. Per tant, es para molta atenció a la instal·lació de l’obra: els dos quadres, d’esquena un amb l’altre, es col·loquen a prop del mur de vidre que és el primer que veu el visitant.
El primer quadre, que només es pot veure a través del mur de vidre del pavelló des de les escales de l’entrada, mostra l’estructura espacial del pavelló original. Seguint les reproduccions en blanc i negre, l’artista permet la reaparició del pavelló històric en la seva pintura –observat a través del mur de vidre, com un reflex de llum, projectat per una llum blavosa. Fent un segon cop d’ull, l’espectador distingeix l’empremta de dues mans, com assumint l’absència d’un visitant anterior, destacant-ne l’aspecte voyeurístic: no només es duplica l’espectador (el que mira i el que deixa l’empremta), sinó que el mur de vidre també passa pel mateix procés. El mur de vidre real es troba entre el visitant i el quadre i, en conseqüència, mitjançant efectes mirall i reflexos, n’impedeix una vista directa, mentre que el mur de vidre del quadre està pintat també amb efectes mirall i reflexos.
En entrar el pavelló “real” –i aquest és l’únic artifici de Karin Kneffel– el visitant s’endinsa dins el quadre vist prèviament: hom veu el mateix escenari, observat també per una senyora de la neteja situada a la cantonada dreta del quadre, però ara en la realitat tot és més gran, tridimensional i amb més color. L’espectador es converteix en un actor del mateix escenari vist prèviament en el quadre, es converteix en part de la realitat actual, per mitjà de la pintura enriquida per la Història.
A causa de la reconstrucció del pavelló, s’observen diferències en l’estructura i textura de les superfícies entre l’original i la reconstrucció. Això es fa evident en la materialitat i la impressió del mur d’ònix. L’espectador es troba en una realitat que només s’assembla a la realitat vista prèviament a la pintura. L’artista ha pintat passat i present simultàniament i de forma compactada, al mateix temps que la percepció i l’experiència formen part del procés de composició. Per mitjà de la il·lusió creada en la pintura, el visitant que entra al pavelló és convidat a simular-ne la reconstrucció.
En el seu assaig “Entre fets i ficció”, Armin Zweite escriu: “En un quadre, tot i el reconeixement de documents, obres artístiques i fenomenologia de la nostra realitat assimilats, el que es recorda vagament, el que s’ha experimentat inarticuladament i el que s’ha assumit subliminalment, es coagula en la concisió d’una aparença sensual.”
La segona obra del pavelló, que correspondria a la perspectiva posterior del que acabem de descriure, es pot veure a l’espai d’una manera natural, com si es trobés en un museu. Les grans gotes de pintura del davant impedeixen la “lectura” del quadre i l’espectador ha d’observar el quadre des d’una major distància i després acostar-se per tal de veure’l com un tot. Aquesta paradoxa aparent caracteritza clarament l’obra de Karin Kneffel: hom només pot experimentar el global de la seva obra des d’un punt mig entre proximitat i distància, en un procés constant de reflexió. Dos exemples: l’espectador ben orientat reconeixerà ràpidament la ubicació real del tros de jardí que està pintat al quadre. Al mateix temps, pot trobar la mateixa localització en el quadre, però només a través del mur de vidre del pavelló. L’escenari es troba immers en un ambient de capvespre. De nou ens trobem amb una realitat que canvia: l’escultura pintada, que s’entreveu a través dels panells del mur, no es troba al pavelló. Al pavelló real hi ha una escultura de Georg Kolbe, Matí, mentre que el quadre mostra una altra escultura seva, Vespre. L’escultura, una part essencial del concepte d’espai de Mies van der Rohe, no es va crear específicament per al Pavelló de Barcelona, sinó que des de 1925 forma part del projecte arquitectònic Ceciliengärten a Berlín, un complex residencial amb àrees verdes. Ambdues escultures de bronzeMatí i Vespre es van dissenyar especialment per a aquest projecte i encara hi són, una davant de l’altra. Després de la reconstrucció del pavelló, una versió posterior de l’escultura Matí en bronze es troba a l’edifici de Mies van der Rohe.
Ambdues pintures mostren la culminació artística de Karin Kneffel, que reflecteix la realitat en els seus quadres. L’artista realitza una petita intervenció a l’espai, però ofereix un nou món d’interpretacions potencials per al pavelló i els seus visitants.
Karin Kneffel va néixer el 1957 a Marl (Nordrhein-Westfalen). Viu i treballa a Düsseldorf i Munic, on és professora a l’Akademie der Künste. Va estudiar a l’acadèmia d’art de Düsseldorf amb Gerhard Richter. Ha exposat a moltes galeries nacionals i internacionals importants, entre elles, el 1993, la Galeria Senda de Barcelona. Vàries exposicions a museus han comptat amb la seva obra. L’última a “Haus Esters” a Krefeld, un altre edifici de Mies van der Rohe, sobre l’arquitectura del qual Karin Kneffel reflexiona, igual que fa al Pavelló de Barcelona, en una sèrie de quadres concebuts per a aquest espai específic. Les seves obres estan representades en grans col·leccions tant privades com públiques.
Text: Gerrit Friese
Web: Karin Kneffel
